Diversa unitat

   Crida per la República, Unitat per la Independència, associacions civils com l'ANC o Òmnium, partits polítics amb un programa propi per la independència del que no es volen desviar, però que això sí, apel.la a la unitat per assolir una República Independent Catalana... 

   Sembla que cada dia neixi un nou col.lectiu al que ens hem d'inscriure si ens volem "unir" per defensar i reclamar la independència... perque, d'alguna manera, és clar, "la nostra unitat és la bona", esgrimeixen... Però el cert és que, d'aquesta manera, el que sembla que s'està generant i molt, és la fragmentació de la gent, que inevitablement es decantarà per opcions diferents en funció del que sigui, però, segons sembla, mai d'una autèntica "unitat".
   Pensem-hi: amb tres, quatre o cinc organitzacions diferents -o les que siguin-, la única manera (hipotètica, i molt) de fer un front comú davant el que sigui, és mitjançant l'aliança, que esdevindrà efectiva només en la mesura que els seus dirigents siguin capaços de posar-se d'acord... de manera que la pregunta és simple: realment ens hem de posar d'acord DESPRÉS d'haver creat varies estructures diferents? perquè no abans? per a què tenen diverses organitzacions un sol i mateix objectiu? si ja ens hem posat d'acord en l'objectiu, i aquest és un, i en teoria clar... per a qué més organitzacions que objectius? ah! que on hi han diferències és a l'hora de determinar quina és la via per assolir-ho? doncs ja tenim la divisió que ho engegarà tot a rodar si no hi posem remei. Perque és EN TOT, que hi hem d'estar d'acord. I llavors és quan es crea una estructura que ho porti endavant (de veritat us he d'explicar això!!??) "Com" arribar a aquest a acord, és quelcom que pertoca decidir entre les diferents persones que s'hagin postulat com a liders/representants en la lluita per la República Catalana. Personalment, crec que la via és la DUI, plenament efectiva, i amb les conseqüències que hagi de portar, que ja les combatrem... des de la independència!! el primer és el primer, i crec que s'està intentant, si és que realment s'està intentant (vull dir des de les institucions), començar la casa per la teulada. Però ei, que jo no tinc perquè tenir la raó absoluta en res! el que en qualsevol cas és indiscutible, és que "l'assaig-error" és sempre un camí empíric. El Camí! Per a  tot!. I els assajos fets en el sentit de la negociació i el consens amb l'estat espanyol, ja és evident que han acabat en error. Seguir embestint per una via que ja s'ha manifestat com a errònia, és com intentar continuar provant de barrejar aigua i oli quan ja has vist que, simplement, no és possible.

   De manera que, mirant de resumir, crec que estem errant la via. I que, a sobre, estem intentant insistir en aquesta mateixa via, ja demostradament errònia o, si es prefereix, fallida. Però és que a més, pel camí i paradoxalment, ens estem fragmentant cada cop més i més, això sí, sempre en nom de la unitat... És quella divisió que, sense remei i més o menys a la llarga, engendra derrotes.

   Hem de ser més llestos. I em refereixo als ciutadans. No només a l'hora d'encarar l'estat espanyol, sino també de tenir lligats molt en curt els dirigents i "liders" d'aquí, governamentals i civils, perque no ens acabin destrossant la paradeta entre tots ells. Crec que seria la forma més estrepitosa de fer un ridícul mundial sense precedents.

I... què és, el que passa, tot plegat?

   Hola a totes i tots. De nou per aquí. Avui, abans d'anar a fer bugada de llençols, que comença a tocar tenir a punt la roba de llit menys lleugera que fins ara... Ja és el que toca, més o menys per aquesta época, l'octubre. Concretament, començaments d'octubre. I més concretament encara, a dia 2 d'octubre... és a dir, l'endemà del primer aniversari d'aquell Primer d'Octubre, l'1-O, en que moltes catalanes i catalans vàrem sortir als col.legis electorals, i hi vàrem votar a favor (o no) de l'independècia de Catalunya com a estat i en forma de República.
   Un any prou mogudet, entre pitos i flautes. Per a tots i totes; pels d'aquí, pels de més amunt, i pels degenerats de més enllà... Des de la part d'aquí, assenyalar, i recordar, q ens vàrem estar custodiant i defensant centres electorals, perque després moltes d'aquestes persones (tinc la sort de no haver-me vist afectat per la violència física, doncs la poli no va acabar venint a la meva vila) fossin brutalment atonyinades, vexades i humiliades fins a la sacietat pel simple fet d'estar participant en un acte de pura expressió i democràcia. Per definició. I que de fet no era ni vinclant a ulls de l'estat espanyol! I amb tot, insisteixo, no vaig patir violència física, però vaig sentir-me vexat i humiliat com mai m'he sentit... I des d'ençà que la indignació general  ha anat creixent, a partir d'aquella primera explosió inicial de ràbia que allò ens va generar, jo crec que a tots, a totes, i a més.
   Aquí que estem, doncs, des d'ençà; no deixant de crear noves maneres de resistencia i pressió amb les que expressar-nos i fer-nos escoltar.
...
   Des de més amunt, jo crec que allò va caure (salvant les distàncies) com un carmel que, com més endavant veureu, i malgrat l'inicial -i en principi lògic- sentiment de rabia i indignació per a la classe política catalana... (perdó, catalanista)... doncs va resultar ser això: un carmelet amb el que tenir als catalans contents i fins i tot sol.lícits. Després de tot, es farien -(com de fet acabaren fent-se) els líders del cotarro, al capdavant d'una massa enorme, cabrejada, MOLT concienciada, i sobretot, unida.
   I des de més enllà... doncs jo crec que el tonto d'en Rajoy... sí, va prendre´s el repte com una batalla en la que aplastaria el catalanisme a hòsties després de 300 anys i en resultaria l'heroi. Però sospito que, passada la tan infantil com garrula bogeria amb la que Rajoy s'entestava a governar, la resta d'actors polítics han après que això cal afrontar-ho més a la manera de "las cloacas del Estado", que com una batalla en camp obert a l'época de Napoleó. I això, necessàriament, havia de comptar amb gent d'allà... i també d'aqui.
   A tothom se li girava feina... Però em centraré ara en la dels segons, "els de més amunt" nostre: Des d'aquí, nosaltres (aquí i ara) continuem, com deia, en la nostra determinació, ideant noves maneres d'expressar la nostra voluntat i de fer pressió per que les demandes populars i massives siguin escoltades per qui ho ha de materialitzar després, els de més amunt. Pacíficament, per suposat. Manera molt essencialment catalana, en la meva opinió. La nostra feina no té perquè anar més enllà d'aqui! no té perquè passar d'aquí: vivim de la nostra feina, i no de la seva misericòdia (i menys encara veient com "ens cuiden"!!).
...
   Per altra banda, els de més enllà, "los garrulos" -que de segur diríen a Lleida- tenen l'experiència que tenen tractant i movent assumptes d'estat des de la foscor, i prescindint absolutament de la política per substituirla, directament, per la violència més crua, la por, i la imposició per la força de les pròpies voluntats/interessos. Així que no dubta a optar per aquesta via.
   De manera que aquí, a qui li ha tocat anar de "novato", a ha estat a la classe política "independentista". Declaradament independentista, vaja, vull dir, força més que no pas de facto... I collons, si han anat de novatos! Tant, que han trigat molt poc a adoptar l'estil polític d'Espanya, en el seu intent per salvar el propi cul davant una multitud enorme que els demana quelcom que, sense dubte, ja fa temps que se'ls ha quedat gran. I parlo de salvar el cul política, social, i pot ser que fins i tot físicament, donat que no veuen la manera de dur a terme el mandat popular, o no estàn disposats a passar per les penúries que implicaria fer-ho, ja que saben que assumir això equival a que la gent se'ls mengi vius. I de veritat que ho mereixerien.
   Mireu, que faig un incís. Als líders polítics els paguem amb la nostra feina. Destinem part del sou de cada dia a que ells es puguin guanyar la vida, i prou bé. Molt millor que la majoria, de fet. Per tant, literalment, ens deuen la vida. Som nosaltres, qui fem possible i qui accedim a que duguin la vida i el retir avantatjats de que gaudeixen. Amb això no estic dient que hagin d'arribar a morir per nosaltres! Ningú hauria de morir! ...tot i que estaria molt bé que algú, per variar, manifestés amb sinceritat que seria capaç de fer-ho si s'arribés a l'indesitjable cas, donat que la seva vida li hem proporcionat nosaltres.
   Bé... d'acord. Per una banda, miraré de no encallar-me en el concepte d'honor de l'edat mitjana... i per altra, continuaré per on volia anar. Parlàvem de la gestió - i les decisions- que ha vingut prenent el govern anomenat "efectiu"... hummm... collons! i en general, el conjunt de les forces auto-anomenades independentistes, amb ben poques excepcions també!... Bé, plantejeu-vos, per un moment, la següent possibilitat (prego us absteniu els qui ja la teníeu clara, sigui d'ahir o de fa 9 mesos)... :Des de la classe política catalana (sí, tota! tal com la coneixem avui), l'Independència no ha estat mai un objectiu real, plè. Si en cap moment ha estat l'objectiu, ha estat un de secundari: ficar-se la gent a la butxaca. Objectiu que, alhora, tenia l'objectiu d'assolir l'objectiu primari: una vida política el menys atrafegada possible, que ens (els) proporcionarà un nivell de vida excepcional mentre treballen, i quan deixen de fer-ho també. Fins que es morin, vaja... entenc que pensar en plans de pensions els resulti tan pesat complicat i indesitjable com a la resta dels mortals, pero... bé, el cas és que fa tot l'efecte que s'estàn empescant la manera d'avortar aquesta "aventura" en la que es van embarcar amb la idea de tenir a la butxaca a tot un poble ferm que els hauria de venerar per sempre més, doncs resulta que s'han trobat que aquesta vida política idíl.lica anava a comportar més mals de cap dels esperats, incloent-hi la possibilitat de la pèrdua d'aquesta mateixa vida política i, per tant, de l'abultat salari i de la pensió... i com fer-ho? admetent que saben com tirar endavant la República, que s'han equivocat, i fent un pas al costat? noooooo!!! això fóra de gent humil, de gent del carrer! "I nosaltres pertanyem a la classe política!!" ...de manera, que ho haurem de fer "a l'espanyola". És a dir, provocant un gir en la situació que, més tard, els ha de servir per justificar el seu abandonament de la causa. I per fer-ho encara més a l'espanyola, han decidit que aconseguirien que la gent es mostrés violenta... d'aquesta manera, poden sortir-se, o això crec que es pensen, de rosetes, culpabilitzant el poble "perquè ha perdut l'actitud pacífica", i dient que han fet tot el que han pogut. Mossos atonyinant la gent a concentracions sense espanyolistes (dient, per cert, que la gent "ha trencat el cordó policial, quan el cordó policial, simplement, va desaparèixer Parlament endins per tornar a aparèixer després porra en mà i repartint llenya), de sobte, tot d'infiltrats que la lien, repeteixo, en concentracions sense espanyolistes, i... bingo! les primeres declaracions, de la mà d'Elsa Artadi, dient que "ells no recolzen aquesta actitud violenta", en referència als aldarulls de Via Laietana el 29 de Setembre (ben lluny d'on hi havia la chusmapol), i de Ciutadella de l'1-O 2018.

   De manera que, entre morir per la gent i voler sortir-se'n impunement d'un engany massiu d'aquesta magnitud, hi ha tot un món! I de segur ha d'haver un terme mig. Com per exemple... admetre la pròpia incapacitat i donar pas a qui estigui disposat a er efectiu el mandat del poble? un engany, per cert, deia, alevós, que juga amb els nostres sentiments més sagrats, com son el més saludable dels  orgulls, la dignitat i el respecte. I pel qual, per a summum, crec que pretenen encolomar-nos la culpa als d'aquí, als que treballem doblement cada dia: per la nostra supervivència i per mantenir uns líders que ens haurien de solucionar es problemes i els desitjos, i que tanmateix, continuen no fent altra cosa que anar condemnant, alhora que generant, la violència que els ha de servir de via d'escapament. Aprenents, que es fixen més per aprendre en les "cloacas del estado" que en l'actitud de la gent a la pretenen voler liderar...

¡Eficiencia!

EFICIENCIA

   Hola a todas y todos. Vuelvo a reincorporarme, después de bastantes años, a la escritura de algunas de las cosillas que creo pueden interesar a la gente... espero que al menos en un momento dado y para bien o para mal (que mejor para bien, eh!).

  Decir, para ir introduciendo la temática, que el impulso llega esta vez (principios de 2018) de la mano de la actual situación socio-político-territorial, que es indiscutiblemente de crisis... sin pretender considerarme ni mucho menos un artista en el ámbito de la escritura, decir que todo ha ido un poco como ha venido dándose siempre a lo largo de la historia: en los más de los casos, el estímulo artístico, o sea, de expresión personal, se ha dado normalmente con más fuerza en épocas de conflicto. Por una mera cuestión, supongo, de necesidad: de la necesidad de oponernos a aquello que nos "fastidia" el modelo de existencia/coexistencia que cada uno nos hemos hecho. Máxime si pretende ser fastidiado por la fuerza y sin otro argumento que unos enormes huevos toreros.

   Bien... el "qué" y el "porqué" del presente escrito:

   El "qué" es lo absurdo de la situación socio-política actual en sí misma cuando se conocen algunas realidades relevantes al respecto, en especial las relativas a la historia de una España que desde sus inicios siempre ha funcionado en la misma línea. Y digo algunas deliberadamente porque no hacen falta muchas más... desde luego, para todos sería deseable conocer todos y cada uno de los pormenores de lo que pasó, ha venido pasando y parece que seguirá pasando si no se le pone remedio desde las clases que históricamente han venido soportando el peso del avance: las populares... pero eso, conocer con detalle absolutamente toooda la historia es bastante difícil si no se ha dedicado una vida casi entera a ello. Tampoco siempre hace falta, como decía que es el caso: tan sólo con dar un -relativamente- rápido repaso a la historia, lo obvio sale a la superfície. Que lo que ahora llamamos España, (que viene a ser Castilla, vamos), lo ha venido haciendo a lo largo de toooooda su historia; exactamente lo mismo que hace ahora (en un modo más adaptado a los tiempos, si acaso) desde que un tal Reino de Castilla se afanaba en someter al resto de reinos/culturas con los que se topaba. Y eso es, ni más ni menos, que avasallarlo hasta apropiárselo y entonces someterlo a sus intereses. Cosa que por cierto, si se estudia tan sólo un poco, se ve en seguida que deja de funcionar en cuanto todo argumento se limita al poder de las armas o de la imposición (por las armas o la fuerza física, claro). Con el añadido en nuestro caso, he de decir, de una estrechez de miras de la que tan sólo son capaces los estamentos católicos y los militares, subyugados estos últimos, un rey mediante, a los primeros.

   Pese a que, confieso, me identifico con el deseo catalán de dejar de depender de un estado en el que he dejado de creer hace ya tiempo -pero últimamente con más fuerza y razón-, además ocurre que soy catalán!! (y lo digo así porque una cosa no tiene porqué venir de la mano de la otra). Catalán, pues, por nacimiento, pero también por convicción. Después, por de comprender  a través de la perspectiva histórica cómo hemos acabado donde estamos, y también después de una reflexión lo más contrastada posible acerca de los futuros escenarios posibles... Y es que desde luego, existe algo que irracionalmente tira de ti cuando, de alguna manera que no sabes explicar, cuerpo y mente te dicen que el rumbo de todo -así, en general- no está siendo bueno... pero es que cuando te pones a intentar racionalizarlo y argumentarlo, a intentar documentarte y a preguntarte el porqué de muchas cosas, te das cuanta al final de que se acaba tratando de una cuestión de eficiencia (debo aquí agradecer la aportación de Ramón Cotarelo, a través de su libro La república catalana, con la inclusión de ese término (Cotarelo 2016: 143), que estoy seguro de que acaba coincidiendo, en parte del camino al menos, con la "catarsis" de Bosch al ver la escisión como motivo de avance y de recuperación del tiempo perdido (por cerrados de miras) a la hora de progresar... aunque Bosch aluda al ya demasiado maltratado término de "Segunda transición"). Y por ahí voy; me refiero a eficiencia para todos y todas. Para todas las gentes del territorio español, cada cuál se la busque como mejor estime; en mi opinión un modelo productivo -por ejemplo y por citar sólo una cosa- basado en la investigación y el desarrollo, en el progreso, el avance y la innovación, es algo imprescindible para la durabilidad y la calidad de un estado. Y en nuestro caso eso pasa, sin que haya otro remedio, por una evolución ideológica: Darwin quizá diría alguna (o hasta bastante más de una) chorrada durante su vida, seguro y como persona que era. Pero la clavó cuando decía que la especie mejor adaptada es la que subsiste (y sin que la acción de dios alguno, por cierto, haya de interferir en eso para nada, en mi opinión, y visto que en efecto, no interviene en nada ni para nada tal dios más allá de la naturaleza, que poco tiene en común con lo que te suele largar un cura en su discurso). Aplico esto ahora, no a la subsistencia de la especie, sino a la de los Estados. Y en general, he de decir, creo que aquí no se está, digamos, acabando de demostrar una demasiado buena capacidad de aprendizaje y adaptación (o sea, de evolución) a medio-largo plazo. Joder, y menos a corto! Peor parte se llevan aún los estados, como es el caso de España, adscritos al nacional-catolicismo, que a lo largo de los siglos se ha dedicado fundamentalmente a lastrar el avance científico en nombre de un Dios que aquí nos tiene, peleándonos con uñas y dientes contra todos los elementos (y algunos personajes) para no acabar en la calle, o marginados/as, y siempre, eso sí, sometidos a una autoridad invisible, incorpórea, y, en definitiva, fraudulenta. Bueno... no. Que el rey anda de intermediario, y ése es corpóreo. Bien, en todo caso, prueba de lo que digo es que no sólo las clases dominantes siguen maniobrando impunemente con el único objetivo de cuidar de sus intereses personales, sino que además han conseguido, a través de unas paupérrimas prebendas otorgadas a su pueblo (tales como un supuesto orgullo patrio), ponerse de su lado el apoyo de las mismas clases a las que sangran y engañan abierta e impunemente, además de reprimir cuando éstas se quejan, en lugar de intentar comprender y solucionar sus verdaderos problemas... En definitiva, "desigualitarios" y "desiguales" empujando desde el mismo bando. Empujando, sí!!!  Como decía al principio, el "qué" es lo absurdo de la situación (visto, por supuesto, del lado del ciudadano de a pie, como creo que somos la mayoría).

   En todo caso, esto nos lleva al porqué de este "parrafillo"... y es que el porqué no es ni más ni menos que tratar de ofrecer una visión lo más eficiente y eficaz posible a quien quiera tomarla en consideración, sea de aquí o de allí. Básicamente en pro de una más alta rentabilidad socio-política (y de paso también económica) a la hora de desarrollarnos unos y otras, de progresar, de evolucionar. Cada cual a su manera, que no soy yo quién ni lo es nadie para determinar cómo debe avanzar una comunidad que encima no es la mía!. Pero también sin que eso, por definición, haya de entorpecer, impedir o incluso detener el avance de otra comunidad (en este caso sí, la mía) de la manera en que esa comunidad haya decidido avanzar. Y si para ello es necesaria una redistribución del poder a nivel político y de gobierno, pues bienvenida sea, que a lo único que ha de contribuir es a que cada comunidad -es decir, nación- se desarrolle a la manera que decida esa misma sociedad. Y para eso cada una de las partes necesita poder legislar cada una a su manera, o acabarán habiendo "hondonadas de hostias". Eso puede hacerse tan sólo de dos maneras: con la aprobación y consentimiento de un órgano estatal superior que otorgue plena autonomía al territorio en cuestión (Estado Federal: el Confederal ni lo contemplaremos dada la disposición mostrada), método en principio sospechoso dado cómo acabó el estado autonómico, que pretendía en sí mismo ser la federación que durante tanto tiempo pregonó el PSOE), o por medio de la total independencia institucional, es decir, la constitución de un nuevo País. Eso hay que entenderlo. Pero también otra cosa en el caso que nos ocupa (Catalunya-España): Que la independencia de España de un colectivo que viene haciendo de locomotora en la economía de mercado y en cuanto a investigación y desarrollo se refiere, puede suponer -y yo creo firmemente que supondrá- la automática renovación y actualización del propio estado español. ¡A todos los niveles! socio-económico-político-científico... y los que se os puedan ocurrir... sobretodo porque no tendrá más remedio!! a no ser que quiera acabar siendo fagocitado por un pez evolutivamente más grande, que es exactamente lo que pasará si se sigue fundamentando la economía en el buen funcionamiento del turismo y en la especulación inmobiliaria cuando todo el mundo sabe que en el mundo actual, un país energéticamente autosuficiente es autosuficiente en prácticamente todo el resto de aspectos, y que aquí, que estamos rodeados de mares y bañados en sol prácticamente todo el año, tenemos recursos energéticos más que suficientes no sólo para abastecernos, sino también para exportar el posible excedente energético (para quien no lo entienda, lo que nos sobre, que nos sobrará si se invierte lo necesario). Siempre, claro, que no consintamos que primen las amistades y complicidades de nuestros dirigentes (empezando por ese rey que tanto quiere mucha gente) para con los magnates del petróleo con los que negocian también la venta de armas, por cierto... un paraíso, la España actual, sí...

Así que el tema acaba siendo un llamamiento a TODAS las gentes a preguntarse por hechos que van bastante más allá del chalet que se ha comprado uno u otra, de unas cremas afanadas del súper, o de cómo éste insulta a aquél; Creo que hay que preguntarse hacia dónde vamos. O mejor hacia dónde queremos ir y cómo queremos intentar llegar. Es decir, como creo que sería muy bueno que hicieses también TÚ. Seas quien seas, vengas de dónde vengas, o sientas lo que sientas por una determinada patria. Patria que, por cierto, siendo por su etimología "algo que debería cuidar de nosotros y nosotras", se sigue teniendo hoy como un alto y noble concepto, cuando ha llegado un punto en que deberíamos preguntarnos qué estamos dando por ella y qué está dando ella por nosotros. Y también, ya de paso, qué coño tiene de tan importante (o incluso de bueno, visto lo visto) la sacrosanta unidad de España!!??