I... què és, el que passa, tot plegat?

   Hola a totes i tots. De nou per aquí. Avui, abans d'anar a fer bugada de llençols, que comença a tocar tenir a punt la roba de llit menys lleugera que fins ara... Ja és el que toca, més o menys per aquesta época, l'octubre. Concretament, començaments d'octubre. I més concretament encara, a dia 2 d'octubre... és a dir, l'endemà del primer aniversari d'aquell Primer d'Octubre, l'1-O, en que moltes catalanes i catalans vàrem sortir als col.legis electorals, i hi vàrem votar a favor (o no) de l'independècia de Catalunya com a estat i en forma de República.
   Un any prou mogudet, entre pitos i flautes. Per a tots i totes; pels d'aquí, pels de més amunt, i pels degenerats de més enllà... Des de la part d'aquí, assenyalar, i recordar, q ens vàrem estar custodiant i defensant centres electorals, perque després moltes d'aquestes persones (tinc la sort de no haver-me vist afectat per la violència física, doncs la poli no va acabar venint a la meva vila) fossin brutalment atonyinades, vexades i humiliades fins a la sacietat pel simple fet d'estar participant en un acte de pura expressió i democràcia. Per definició. I que de fet no era ni vinclant a ulls de l'estat espanyol! I amb tot, insisteixo, no vaig patir violència física, però vaig sentir-me vexat i humiliat com mai m'he sentit... I des d'ençà que la indignació general  ha anat creixent, a partir d'aquella primera explosió inicial de ràbia que allò ens va generar, jo crec que a tots, a totes, i a més.
   Aquí que estem, doncs, des d'ençà; no deixant de crear noves maneres de resistencia i pressió amb les que expressar-nos i fer-nos escoltar.
...
   Des de més amunt, jo crec que allò va caure (salvant les distàncies) com un carmel que, com més endavant veureu, i malgrat l'inicial -i en principi lògic- sentiment de rabia i indignació per a la classe política catalana... (perdó, catalanista)... doncs va resultar ser això: un carmelet amb el que tenir als catalans contents i fins i tot sol.lícits. Després de tot, es farien -(com de fet acabaren fent-se) els líders del cotarro, al capdavant d'una massa enorme, cabrejada, MOLT concienciada, i sobretot, unida.
   I des de més enllà... doncs jo crec que el tonto d'en Rajoy... sí, va prendre´s el repte com una batalla en la que aplastaria el catalanisme a hòsties després de 300 anys i en resultaria l'heroi. Però sospito que, passada la tan infantil com garrula bogeria amb la que Rajoy s'entestava a governar, la resta d'actors polítics han après que això cal afrontar-ho més a la manera de "las cloacas del Estado", que com una batalla en camp obert a l'época de Napoleó. I això, necessàriament, havia de comptar amb gent d'allà... i també d'aqui.
   A tothom se li girava feina... Però em centraré ara en la dels segons, "els de més amunt" nostre: Des d'aquí, nosaltres (aquí i ara) continuem, com deia, en la nostra determinació, ideant noves maneres d'expressar la nostra voluntat i de fer pressió per que les demandes populars i massives siguin escoltades per qui ho ha de materialitzar després, els de més amunt. Pacíficament, per suposat. Manera molt essencialment catalana, en la meva opinió. La nostra feina no té perquè anar més enllà d'aqui! no té perquè passar d'aquí: vivim de la nostra feina, i no de la seva misericòdia (i menys encara veient com "ens cuiden"!!).
...
   Per altra banda, els de més enllà, "los garrulos" -que de segur diríen a Lleida- tenen l'experiència que tenen tractant i movent assumptes d'estat des de la foscor, i prescindint absolutament de la política per substituirla, directament, per la violència més crua, la por, i la imposició per la força de les pròpies voluntats/interessos. Així que no dubta a optar per aquesta via.
   De manera que aquí, a qui li ha tocat anar de "novato", a ha estat a la classe política "independentista". Declaradament independentista, vaja, vull dir, força més que no pas de facto... I collons, si han anat de novatos! Tant, que han trigat molt poc a adoptar l'estil polític d'Espanya, en el seu intent per salvar el propi cul davant una multitud enorme que els demana quelcom que, sense dubte, ja fa temps que se'ls ha quedat gran. I parlo de salvar el cul política, social, i pot ser que fins i tot físicament, donat que no veuen la manera de dur a terme el mandat popular, o no estàn disposats a passar per les penúries que implicaria fer-ho, ja que saben que assumir això equival a que la gent se'ls mengi vius. I de veritat que ho mereixerien.
   Mireu, que faig un incís. Als líders polítics els paguem amb la nostra feina. Destinem part del sou de cada dia a que ells es puguin guanyar la vida, i prou bé. Molt millor que la majoria, de fet. Per tant, literalment, ens deuen la vida. Som nosaltres, qui fem possible i qui accedim a que duguin la vida i el retir avantatjats de que gaudeixen. Amb això no estic dient que hagin d'arribar a morir per nosaltres! Ningú hauria de morir! ...tot i que estaria molt bé que algú, per variar, manifestés amb sinceritat que seria capaç de fer-ho si s'arribés a l'indesitjable cas, donat que la seva vida li hem proporcionat nosaltres.
   Bé... d'acord. Per una banda, miraré de no encallar-me en el concepte d'honor de l'edat mitjana... i per altra, continuaré per on volia anar. Parlàvem de la gestió - i les decisions- que ha vingut prenent el govern anomenat "efectiu"... hummm... collons! i en general, el conjunt de les forces auto-anomenades independentistes, amb ben poques excepcions també!... Bé, plantejeu-vos, per un moment, la següent possibilitat (prego us absteniu els qui ja la teníeu clara, sigui d'ahir o de fa 9 mesos)... :Des de la classe política catalana (sí, tota! tal com la coneixem avui), l'Independència no ha estat mai un objectiu real, plè. Si en cap moment ha estat l'objectiu, ha estat un de secundari: ficar-se la gent a la butxaca. Objectiu que, alhora, tenia l'objectiu d'assolir l'objectiu primari: una vida política el menys atrafegada possible, que ens (els) proporcionarà un nivell de vida excepcional mentre treballen, i quan deixen de fer-ho també. Fins que es morin, vaja... entenc que pensar en plans de pensions els resulti tan pesat complicat i indesitjable com a la resta dels mortals, pero... bé, el cas és que fa tot l'efecte que s'estàn empescant la manera d'avortar aquesta "aventura" en la que es van embarcar amb la idea de tenir a la butxaca a tot un poble ferm que els hauria de venerar per sempre més, doncs resulta que s'han trobat que aquesta vida política idíl.lica anava a comportar més mals de cap dels esperats, incloent-hi la possibilitat de la pèrdua d'aquesta mateixa vida política i, per tant, de l'abultat salari i de la pensió... i com fer-ho? admetent que saben com tirar endavant la República, que s'han equivocat, i fent un pas al costat? noooooo!!! això fóra de gent humil, de gent del carrer! "I nosaltres pertanyem a la classe política!!" ...de manera, que ho haurem de fer "a l'espanyola". És a dir, provocant un gir en la situació que, més tard, els ha de servir per justificar el seu abandonament de la causa. I per fer-ho encara més a l'espanyola, han decidit que aconseguirien que la gent es mostrés violenta... d'aquesta manera, poden sortir-se, o això crec que es pensen, de rosetes, culpabilitzant el poble "perquè ha perdut l'actitud pacífica", i dient que han fet tot el que han pogut. Mossos atonyinant la gent a concentracions sense espanyolistes (dient, per cert, que la gent "ha trencat el cordó policial, quan el cordó policial, simplement, va desaparèixer Parlament endins per tornar a aparèixer després porra en mà i repartint llenya), de sobte, tot d'infiltrats que la lien, repeteixo, en concentracions sense espanyolistes, i... bingo! les primeres declaracions, de la mà d'Elsa Artadi, dient que "ells no recolzen aquesta actitud violenta", en referència als aldarulls de Via Laietana el 29 de Setembre (ben lluny d'on hi havia la chusmapol), i de Ciutadella de l'1-O 2018.

   De manera que, entre morir per la gent i voler sortir-se'n impunement d'un engany massiu d'aquesta magnitud, hi ha tot un món! I de segur ha d'haver un terme mig. Com per exemple... admetre la pròpia incapacitat i donar pas a qui estigui disposat a er efectiu el mandat del poble? un engany, per cert, deia, alevós, que juga amb els nostres sentiments més sagrats, com son el més saludable dels  orgulls, la dignitat i el respecte. I pel qual, per a summum, crec que pretenen encolomar-nos la culpa als d'aquí, als que treballem doblement cada dia: per la nostra supervivència i per mantenir uns líders que ens haurien de solucionar es problemes i els desitjos, i que tanmateix, continuen no fent altra cosa que anar condemnant, alhora que generant, la violència que els ha de servir de via d'escapament. Aprenents, que es fixen més per aprendre en les "cloacas del estado" que en l'actitud de la gent a la pretenen voler liderar...